27 de setembre 2006

ADÉU A AURA IRIS

Martin’s Pub. Del nostre corresponsal de guerra. Se’n va anar tot sola. Va obrir aquella porta del Martin’s Pub o el què sigui i va partir com una actriu cap un lloc que només ella sap. Era el seu final a un sopar que tingué lloc a s’Arrosseria des Port però aquest cop amb lassanya, entrecot de sola (bou) i una merlussa marinera que navegava entre dos musclos i dues gambes; estranyes parelles les gambes i els musclos en un ambient que na Camps qualificà de molt emotiu i que al final esclatà a llàgrima viva. “That was very very particular”, com diria el nostre amic i reconegut anglès P. West. N’Aura Iris parteix cap a les terres de la britix pipol, cap aquell país de guiris que no aturen de tenir otitis i gateres que no acaban mai, la terra del Uiliam Xespir i del seu “tu bi or not tu bi”. I se’n va per a triomfar en el Ziatre en una gira ja famosa de la que esperem notícies i de la que només ens fa falta el títol per a assaborir-la millor.

Aquesta és sa darrera Rissaga Alcohòlica que s’escriu d’aquesta etapa post etílica, i aquest final s’escriu en només vuit lletres, Aura Iris, perquè amb ella va arribar l’estiu quan just sa qualcada de Sant Joan havia abandonat es Born i amb ella se n’ha anat l’estiu, amb es darrers batecs dels bons temps i amb ses darreres canyes al luxosíssim pub Martin’s, on a més d’un negret de molta còrpora vam poder disfrutar d’una matinada de dimarts amb la millor música que aquell tuguri és capaç d’oferir. I sobretot, d’una entrée espectacular de na Camps a les intimitats de la barra abraçada al cambrer i a n’Angel.

I tot havia començat a s’If You Comes, Coffee. En aquell altre antre des bon ambient musical i molt personal –record perfectament un dr Iñíguez menjant una pizza mentre degustava l’esquifitessa de la programació televisiva-, un estil creat per en Sente i que darrerament s’ha convertir en la meca dels nous escriptors i investigadors de l’illa, o sigui d’un i poc més. Allí, idò, hi eren Na nAura, Na nAbbi, na Miranda, na Mirte que buscava nous gusts de pastanaga entre els sucs de la gama Granini, en Jordi de Llampecs, en Jordi el fotògraf consumat, na Joana i crec que també hi era jo abans d’anar a cercar na Nanana i na Maria.

El sopar va ser d’allò que se’n diu estil Blitzkrieg –estil guerra llampec-, un cop asseguts van començar a arribar els plats a una velocitat de vertigen. I com que ningú gosava tocar aquell formatge de cabra tan ben col·locadet damunt la lletuga de l’ensalada, el cambrer vestit de negre i d’un somrís inexistent ens va dir inquisitivament, “id compartiendo que llegan más”. I sí, arribaven com aigua caiguda del zel, fins el punt que els comensals acabaven amb els plats buits entre les mans.

Entre plat i plat i entre cortados i cafens i una estrella sense destinatari, arribà el moment de l’adéu, i donar les gràcies a n’Aura per aquests pocs mesos entre nosaltres. Encara que ella també donava les gràcies, i així tothom agraït i amb la sensació d’haver-se’n anat una persona exclusiva, la nit es va acabar al Born, encara que per algú hi mancaven detalls per mostrar al món, com, per exemple, el seu carnet de camionera... Bé, són coses que passen.

Zènk iu, Aura Iris i Viszlat (açò en hungarian language)

Ciutadella, matinada del 27 de setembre