Els últims anys la crisi econòmica ha estat notícia diària en els mitjans de comunicació; alguns d’aquests encoratjaven a la protesta social, i quan aquesta s’ha convocat per part de les centrals sindicals, s’han tirat enrere i han fet bandera de la crítica contra la UGT i CCOO. En el passat Congrés de l’UGT Menorca (març de 2009) vaig interpel·lar Lorenzo Bravo sobre la política erràtica del govern socialista; és cert que, llavors, cap central sindical es podia mobilitzar contra Zapatero quan aquest assegurava l’augment anual de les pensions, les ajudes a les prestacions per atur, i posava en marxa d’un Plan E que ha demostrat, a totes totes, la seva ineficàcia. Ens hem de remuntar a 1934 quan un govern en democràcia aprovà també un pla estatal d’obres públiques per incentivar l’ocupació. El resultat d’allò va ser: una crisi encara pitjor, i com tots sabem, el 18 de juliol de 1936, esclatava una guerra civil.
La societat actual té pocs elements en comú amb la societat dels setanta o dels vuitanta. Potser aquella era una societat més susceptible i menys informada, però al cap i a la fi, era una societat que consolidà alguns dels drets que al començament del s.XXI es perdran de manera irremeiable a través del Projecte de Llei de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball (RD Llei 10/2010, de 16 de juny).
Tot analista polític estarà d’acord en què el govern Rodríguez Zapatero s’ha consumit com un llumí. Ja no queden alternatives factibles en el seu govern, i a l’igual que succeí a Hongria el 2009 la majoria socialista del MSzP pot ser escombrada en unes hipotètiques eleccions generals avançades. Els capitosts socialistes ho saben, i açò és el que els aferra encara més al poder. He posat l’exemple de l’MSzP hongarès. No és casual, és l’exemple més semblant al cas espanyol. La crisi econòmica portà el govern de Ferenc Gyurcsányi a una sèrie de reformes laborals, socials, financeres, etc. Tan semblants a les espanyoles que ben bé podrien passar com un copy paste a l’espanyola (entre les mesures estrella, l’augment de l’edat de la jubilació). El resultat electoral el maig de 2010 es traduí amb la victòria de FIDESZ (conservadors) i amb l’avanç polític del partit ultranacionalista JOBBIK (Moviment per a una Hongria Millor). La recepta socialista a la crisi, no funcionà. Gyurcsányi encara sumà un nou factòtum en contra seu, el Parlament Unicameral decidí que a causa de la seva ineficàcia havia de ser sacrificat. EL propi primer ministre va dir que “no vull ser un obstacle”. Curiós! A Espanya, Rodríguez Zapatero ja no pot presentar-se a Rodiezmo a pregonar la puja de les pensions, a exposar el llistat d’ajudes socials… El president està acorralat.
La Vaga del 29-S, tot i el que es digui des del púlpit dels conservadors ha de marcar l’aposta per un canvi de rumb en quan a la política social, i en quan a activar un canvi en l’estructura econòmica de l’estat. No és el primer cop en la nostra història espanyola i menorquina, en concret, que vivim una crisi estructural. Molts recordarem els anys vuitanta i la posada en marxa d’una reconversió industrial que portà un traspàs de treballadors del sector secundari al sector serveis. Mai es va tenir cura de la qualificació d’aquests treballadors. La temporalitat era i és manifesta. A principis dels noranta van tenir la sort que una guerra als Balcans reconduí el turisme adriàtic cap a les nostres costes. Va ser una època de xauxa. Es construïen hotels, apartaments, no hi havia límits al creixement, i en aquella ocasió, el moviment ciutadà aturà la possible urbanització de Macarella. Però amb el temps, la tipologia del turista que ens visita canvia. El temps ha fet que el turista mass media actual valori altres aspectes exògens, que poden ser estimulats per l’anunci d’una cervesa, però açò no bastarà, ja que el sector turístic cal d’un canvi, d’una inversió que no arriba a tots els complexes hotelers... El patrimoni històric, la gastronomia, els comerços, són elements que s’han de mimar per a consolidar un turista cultural. És necessari que els polítics amb poder per fer-ho facin els seus deures i deixin de carrils bicis, per posar un exemple fàcil.
Consell Insular de Menorca i Govern Autonòmic han d’invertir en un “Pla E” per a la Indústria i pel sector turístic, així com incentivar la creació d’empreses i negocis. La puja dels IAE és un contrapunt al que ha de ser un objectiu prioritari. Afavoreix la captació de companyies aèries el fet que AENA apugi taxes? Aquests darrers anys els polítics han defensat a capa i espasa el sector públic i a penes han tingut cura del sector privat que és el que crea llocs d’ocupació i capta inversions.
Ben mirat, la vaga és contra aquesta política que tenim, hi cabem mil reivindicacions diferents, hi ha mil lectures d’una mateixa vaga, el que no és coherent és parlar i parlar i no fer res per canviar-ho. Les paraules se les emportar el vent, i aquest 29-S, èxit o fracàs, és una data per a la història d’Espanya.
Joan Martínez Bosch
(28.09.2010)
