Tècnica: Sanguina sobre Canson Blanc / Febrer '08
24 de febrer 2008
19 de febrer 2008
14 de febrer 2008
Dinant/l'Església i la Fortalesa
Dinant, l'església major i la fortalesa
Per inagurar aquests Canelons de bledes, començarem amb una fotografia realitzada al poble de Dinant (Bèlgica/Valònia). La perspectiva la marca la fortalesa i la creu de l'església major. El to apagat de la fotografia atorga a la imatge una sensació de tristesa embolcallada en els paratges de la Selva Negra.
04 de juliol 2007
INTRODUCCIO A UNA OPERETA DE SANT JOAN
Just un segon després que el fabioler inspirés el tom-tom-tirurit, a una centèssima de segon perquè vint mans esclatessin en deu mil aplausos, a una mil·lèssima perquè en Dani Herbera es retoqués el floc dels seus cabells i a un flash perquè una fada malèvola que malviu en l'absenta obrís la caixa de Pandora... Tot açò abans que una panera
passés a millor vida embolicada en un full de diari, aquella mort en directe, assassinat en paraules majors, filmada per mil pipellejos intermitents; i molt després deu mil cinc persones eren as Born, fruint de les olors, pixums, gitats, suors variades de les que brollen de les axiles, mirades licàntropes barrejades amb l'olor a Xoriguer, l'únic amic fidel que aguantarà fins l'endemà. Glop a glop! Impossible assaborir els seus 38 graus d'esperit maonès quan del que es tracta es de beure i com més millor, perquè després de tot la gent es passeja amb garrafes de litre,litre i mig, dos litres o cinc litres... i en açò que hom que parla un anglès sioux d'aquell temps de "How the west was won" es troba bell mig de l'orgia etílica rondinat amb un tal George i Mathy que han vingut de Mallorca perquè els seus amics els han recomenat venir a Ciutadella a engatar-se, a jeure "in the middle of the street under a stoplight" i a dutxar-se en una font a la llum d'estrelles que no volen ser estrelles i d'una lluna tan esglaïda que va preferir amagar-se rere la pols de la festa.
Posats a fer xiulos que no són música amb un fabiol doble pintat en una carota de na Carmeta, a esgarrifar-nos amb una distorsió simbolista d'un Pepe Torrent que aspira a ser la fesomia de l'amic naïf més bell... i és que la seva relació destil·la narcissisme a dojo i ho escoltem al carrer, a frec de taula, a Reno... "Jo, tu i en Darren (Green) esteim Schweppes..." i tic-tac, el temps passa, i es Canalla, n'Aura i en Pepe ja s'han fet aquella tan famosa "foto d'un grupet d'amics" amb la façana de la família Canet Menéndez al darrere i la del dentista -un esclafit de dits perquè no record el seu nom!- a la seva esquerra i n'Ana, en Joan, na Clara, na Cristina, en Ben i en Dani ja tenen la foto de grup d'assedegats de Xoriguer, i no oblidem la dels "4 galls as Born!!!", així que, passem als sketxos que sonen al ritme del Gato Montés i d'uns “llagosts quan són vinguts” a 38 graus d'insomni per una gitera que no arriba, però que vol arribar.
Coi d'introducció, què açò només és el que és, una introducció estil rissaga alcohòlica per a s'Últim Grinyol!
passés a millor vida embolicada en un full de diari, aquella mort en directe, assassinat en paraules majors, filmada per mil pipellejos intermitents; i molt després deu mil cinc persones eren as Born, fruint de les olors, pixums, gitats, suors variades de les que brollen de les axiles, mirades licàntropes barrejades amb l'olor a Xoriguer, l'únic amic fidel que aguantarà fins l'endemà. Glop a glop! Impossible assaborir els seus 38 graus d'esperit maonès quan del que es tracta es de beure i com més millor, perquè després de tot la gent es passeja amb garrafes de litre,litre i mig, dos litres o cinc litres... i en açò que hom que parla un anglès sioux d'aquell temps de "How the west was won" es troba bell mig de l'orgia etílica rondinat amb un tal George i Mathy que han vingut de Mallorca perquè els seus amics els han recomenat venir a Ciutadella a engatar-se, a jeure "in the middle of the street under a stoplight" i a dutxar-se en una font a la llum d'estrelles que no volen ser estrelles i d'una lluna tan esglaïda que va preferir amagar-se rere la pols de la festa.
Posats a fer xiulos que no són música amb un fabiol doble pintat en una carota de na Carmeta, a esgarrifar-nos amb una distorsió simbolista d'un Pepe Torrent que aspira a ser la fesomia de l'amic naïf més bell... i és que la seva relació destil·la narcissisme a dojo i ho escoltem al carrer, a frec de taula, a Reno... "Jo, tu i en Darren (Green) esteim Schweppes..." i tic-tac, el temps passa, i es Canalla, n'Aura i en Pepe ja s'han fet aquella tan famosa "foto d'un grupet d'amics" amb la façana de la família Canet Menéndez al darrere i la del dentista -un esclafit de dits perquè no record el seu nom!- a la seva esquerra i n'Ana, en Joan, na Clara, na Cristina, en Ben i en Dani ja tenen la foto de grup d'assedegats de Xoriguer, i no oblidem la dels "4 galls as Born!!!", així que, passem als sketxos que sonen al ritme del Gato Montés i d'uns “llagosts quan són vinguts” a 38 graus d'insomni per una gitera que no arriba, però que vol arribar.
Coi d'introducció, què açò només és el que és, una introducció estil rissaga alcohòlica per a s'Últim Grinyol!
31 de març 2007
POEMES I ALTRES:
TIC-TAC
(juny, 2007)
Avui no volia que sonassi, aquest cor que no atura,
No trigava en deixondir-me i obrir-me el nou dia.
Un miau despiatat rere la porta, un tic-tac que no cessa,
Ai si aquest cor no bategàs! El temps seria etern!,
I, en els somnis de Pandora, hi trobaría un paradís,
On estar-me sempre al teu costat, sota la teua mirada,
Gris-blava penetrant, llavis de fresa, galtes de joguina,
Tres llàgrimes les han creuades, quan el meu tic-tac s’ha adormit.
(juny, 2007)
Avui no volia que sonassi, aquest cor que no atura,
No trigava en deixondir-me i obrir-me el nou dia.
Un miau despiatat rere la porta, un tic-tac que no cessa,
Ai si aquest cor no bategàs! El temps seria etern!,
I, en els somnis de Pandora, hi trobaría un paradís,
On estar-me sempre al teu costat, sota la teua mirada,
Gris-blava penetrant, llavis de fresa, galtes de joguina,
Tres llàgrimes les han creuades, quan el meu tic-tac s’ha adormit.
UNA MIRADA SOTA l'OMBRA D'UN XIPRÈS
(2005)
Només una mirada, sota un vel de timidesa,
em recorre directa al cor, i somni que marxes,
entre escumes de mar, sota un cel blau,
i jo, desitjava que només la teua mirada, fos
la ferida que em portés al cel dels somnis.
I tu,
et quedarés allí, per sempre, on l'ombra
del xiprès és tan allargada i trista
com aquest oceà de llàgrimes que apunta
el meu cor.
La teua mirada, mil paraules que no diuen res
que puguin descriure el plaer pels teus ulls,
per la teua cara de filleta eterna,
pels teus cabells, esparpells de poesia
que flueixen del teu sexe.
Cap mot, cap vers, el teu adéu
és la ferida que duc en mi.
JO RECORD
I posats a recordar (maig de 2001)
J'encore souvienne une Minorque différente
qui travaillait en usines de chaussure
et elle avait petits sommeils que, parfois,
els se réalisaient...
L'ILLA DE LES ÀNIMES SOLITÀRIES
(juliol de 1997)
.... i vestits de romanticisme naïf... un record a Maria del Mar
A nit vaig somniar
que havia tornat a l'illa de les ànimes solitàries
i el meu cor s'estremia quan la llum de la lluna
estirava les branques dels arbres
per ensenyar-me el seu reflexe.
Si la mar no ens separés!
Jo prendria el meu cor i te'l donaria,
nedaria fins on fossis
per donar-te una última besada.
A nit vaig somniar
que havia tornat a l'illa de les ànimes solitàries,
el lloc on creix un xiprer que reposa prop de la mar.
No molt lluny d'on canta una nyecra insaciable
i els camps fan olor a menta
i on les abelles zumzumegen sense aturar.
Oh, melangia!, si no fossis tan amarga,
et cantaria des de l'oblit,
partiria en la meva barca
i t'esperaria sota el teu reflexe de lluna opal·lina.
ADÉU
(31 de desembre de 1995)
Aquella matinada vaig escriure un poema que mai vaih voler escriure, i jo sabia que al meu costat sa meua àvia havia vingut per darrera vegada a acomidar-se de mí. La vaig sentir com una gelor molt especial i aquell adéu que va ser per sempre m'entristí tant que vaig trigar anys a tornar a ser jo.
I vostè va partir cap on els oceans es retroven
però jo en la distància, encara escolt aquelles passes,
les seves passes,
que vénen i s'apropen en aquesta mar de l'oblit.
I se'n va anar i va deixar aquest hortal orfe,
d'aquella melangia dels temps passats,
d'aquell avi en Bep que sempre es resistí
a ser com els altres, amb els ulls dels altres.
Avui el cel és blau i un núbol ha escrit el seu nom,
i a la seva finestra un rossinyol hi ha cantat,
un últim assaig.
Però, aquella alegria de veure-la d'esvaeix,
i el rellotge s'haurà aturat i la seva veu amb ell.
En aquesta rosada nocturna he sentit la seva fredor
i després se n'ha anat,
amb s'avi en Bep, na Rita, Na Nena, en Guillem,
allí on els somnis són reals.
08 d’octubre 2006
01 d’octubre 2006
30 de setembre 2006
UN PRÒLEG TITULAT: l'AIGUA, EL VI I ELS SOMRIURES... I EL CAMBRER DE SOMRIURE DIFÍCIL
...i açò era una vegada... a s'Arrosseria des Port... allò de les deu i més de la nit... abans de tot, les copes ja eren damunt la taula, preparades per a fer glops i glops de Lambrusco i d'aquell vi negre Rioja que sempre cau bé i sol pujar els ànims. Per què serà?
(foto: Jordi)
27 de setembre 2006
ADÉU A AURA IRIS
Martin’s Pub. Del nostre corresponsal de guerra. Se’n va anar tot sola. Va obrir aquella porta del Martin’s Pub o el què sigui i va partir com una actriu cap un lloc que només ella sap. Era el seu final a un sopar que tingué lloc a s’Arrosseria des Port però aquest cop amb lassanya, entrecot de sola (bou) i una merlussa marinera que navegava entre dos musclos i dues gambes; estranyes parelles les gambes i els musclos en un ambient que na Camps qualificà de molt emotiu i que al final esclatà a llàgrima viva. “That was very very particular”, com diria el nostre amic i reconegut anglès P. West. N’Aura Iris parteix cap a les terres de la britix pipol, cap aquell país de guiris que no aturen de tenir otitis i gateres que no acaban mai, la terra del Uiliam Xespir i del seu “tu bi or not tu bi”. I se’n va per a triomfar en el Ziatre en una gira ja famosa de la que esperem notícies i de la que només ens fa falta el títol per a assaborir-la millor.
Aquesta és sa darrera Rissaga Alcohòlica que s’escriu d’aquesta etapa post etílica, i aquest final s’escriu en només vuit lletres, Aura Iris, perquè amb ella va arribar l’estiu quan just sa qualcada de Sant Joan havia abandonat es Born i amb ella se n’ha anat l’estiu, amb es darrers batecs dels bons temps i amb ses darreres canyes al luxosíssim pub Martin’s, on a més d’un negret de molta còrpora vam poder disfrutar d’una matinada de dimarts amb la millor música que aquell tuguri és capaç d’oferir. I sobretot, d’una entrée espectacular de na Camps a les intimitats de la barra abraçada al cambrer i a n’Angel.
I tot havia començat a s’If You Comes, Coffee. En aquell altre antre des bon ambient musical i molt personal –record perfectament un dr Iñíguez menjant una pizza mentre degustava l’esquifitessa de la programació televisiva-, un estil creat per en Sente i que darrerament s’ha convertir en la meca dels nous escriptors i investigadors de l’illa, o sigui d’un i poc més. Allí, idò, hi eren Na nAura, Na nAbbi, na Miranda, na Mirte que buscava nous gusts de pastanaga entre els sucs de la gama Granini, en Jordi de Llampecs, en Jordi el fotògraf consumat, na Joana i crec que també hi era jo abans d’anar a cercar na Nanana i na Maria.
El sopar va ser d’allò que se’n diu estil Blitzkrieg –estil guerra llampec-, un cop asseguts van començar a arribar els plats a una velocitat de vertigen. I com que ningú gosava tocar aquell formatge de cabra tan ben col·locadet damunt la lletuga de l’ensalada, el cambrer vestit de negre i d’un somrís inexistent ens va dir inquisitivament, “id compartiendo que llegan más”. I sí, arribaven com aigua caiguda del zel, fins el punt que els comensals acabaven amb els plats buits entre les mans.
Entre plat i plat i entre cortados i cafens i una estrella sense destinatari, arribà el moment de l’adéu, i donar les gràcies a n’Aura per aquests pocs mesos entre nosaltres. Encara que ella també donava les gràcies, i així tothom agraït i amb la sensació d’haver-se’n anat una persona exclusiva, la nit es va acabar al Born, encara que per algú hi mancaven detalls per mostrar al món, com, per exemple, el seu carnet de camionera... Bé, són coses que passen.
Zènk iu, Aura Iris i Viszlat (açò en hungarian language)
Aquesta és sa darrera Rissaga Alcohòlica que s’escriu d’aquesta etapa post etílica, i aquest final s’escriu en només vuit lletres, Aura Iris, perquè amb ella va arribar l’estiu quan just sa qualcada de Sant Joan havia abandonat es Born i amb ella se n’ha anat l’estiu, amb es darrers batecs dels bons temps i amb ses darreres canyes al luxosíssim pub Martin’s, on a més d’un negret de molta còrpora vam poder disfrutar d’una matinada de dimarts amb la millor música que aquell tuguri és capaç d’oferir. I sobretot, d’una entrée espectacular de na Camps a les intimitats de la barra abraçada al cambrer i a n’Angel.
I tot havia començat a s’If You Comes, Coffee. En aquell altre antre des bon ambient musical i molt personal –record perfectament un dr Iñíguez menjant una pizza mentre degustava l’esquifitessa de la programació televisiva-, un estil creat per en Sente i que darrerament s’ha convertir en la meca dels nous escriptors i investigadors de l’illa, o sigui d’un i poc més. Allí, idò, hi eren Na nAura, Na nAbbi, na Miranda, na Mirte que buscava nous gusts de pastanaga entre els sucs de la gama Granini, en Jordi de Llampecs, en Jordi el fotògraf consumat, na Joana i crec que també hi era jo abans d’anar a cercar na Nanana i na Maria.
El sopar va ser d’allò que se’n diu estil Blitzkrieg –estil guerra llampec-, un cop asseguts van començar a arribar els plats a una velocitat de vertigen. I com que ningú gosava tocar aquell formatge de cabra tan ben col·locadet damunt la lletuga de l’ensalada, el cambrer vestit de negre i d’un somrís inexistent ens va dir inquisitivament, “id compartiendo que llegan más”. I sí, arribaven com aigua caiguda del zel, fins el punt que els comensals acabaven amb els plats buits entre les mans.
Entre plat i plat i entre cortados i cafens i una estrella sense destinatari, arribà el moment de l’adéu, i donar les gràcies a n’Aura per aquests pocs mesos entre nosaltres. Encara que ella també donava les gràcies, i així tothom agraït i amb la sensació d’haver-se’n anat una persona exclusiva, la nit es va acabar al Born, encara que per algú hi mancaven detalls per mostrar al món, com, per exemple, el seu carnet de camionera... Bé, són coses que passen.
Zènk iu, Aura Iris i Viszlat (açò en hungarian language)
Ciutadella, matinada del 27 de setembre
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
