30 de setembre 2008
28 de setembre 2008
Blues per una mongetera atòmica
Quatre llavors, quatre flatulències verdes,
i de lluny s’alcen dues fileres immenses ;
blues per una mongetera atòmca quan
al seu costat no creix ni una sola herba,
mongetes verdes termo nuclears
regades amb aigües fecals i esnifades
per rates fumadores de maria adulaterada.
Un verderol, envejós de la seva verdor,
enverdà una fulla verda d’una amantis verda;
i a la nit, en la frescor d’una lluna plena,
aixecà el vol d’un parell d’abelles malparides
que buscaven a qui picar per morir.
Un blues d’abella kamikaze, heroïnes
de la verdor d’una fulla foradada.
La nit, altre cop la fosca, una gota
de whisky escocès consumida,
per tres formigues informals, en la busca
d’un manà exòtic; una amantis morta
per un verderol envejós de la seva verdor.
Rajos termo nuclears! Mongetes radiactives!
Un ca mè prostàtic! Un moix que se n’enriu!
I a la una dos quilos de mongetes
bullen en l’Holocaust de la causa verda.
i de lluny s’alcen dues fileres immenses ;
blues per una mongetera atòmca quan
al seu costat no creix ni una sola herba,
mongetes verdes termo nuclears
regades amb aigües fecals i esnifades
per rates fumadores de maria adulaterada.
Un verderol, envejós de la seva verdor,
enverdà una fulla verda d’una amantis verda;
i a la nit, en la frescor d’una lluna plena,
aixecà el vol d’un parell d’abelles malparides
que buscaven a qui picar per morir.
Un blues d’abella kamikaze, heroïnes
de la verdor d’una fulla foradada.
La nit, altre cop la fosca, una gota
de whisky escocès consumida,
per tres formigues informals, en la busca
d’un manà exòtic; una amantis morta
per un verderol envejós de la seva verdor.
Rajos termo nuclears! Mongetes radiactives!
Un ca mè prostàtic! Un moix que se n’enriu!
I a la una dos quilos de mongetes
bullen en l’Holocaust de la causa verda.
l'Illa de les ànimes solitàries
Anit vaig somniar que havia tornat a l’illa de les ànimes solitàries,
a recórrer a peu els carrers de la melangia,
com si les passes que feia tornessin,
per algun instant, el passat enrere.
És clar que açò no era així.
I sota aquella heura que s’enfila per les parets
d’una casa imaginària
et vaig dir adéu.
I els records em porten una i altra vegada a aquell lloc.
La teva tristor era meva.
I les meves alegries eren teves.
Jo per tu, sense esperar res a canvi.
I el temps passa.
Carrers solitaris,
rutes que porten als racons dels solitaris.
Sabia on trobar-te,
en el carreró de la solitud,
on ningú és ningú,
i on la llum que no és llum
pipelleja com un estel endimoniat.
Et veia tan bella que no t’ho vaig dir.
Em vaig limitar a mirar-te.
Era un somni tan ideal!
Tu al meu costat, abans que el món real
envaís la nostra illa!...
I l’illa s’esvaí, entre escumes de mar
i una lluna que es trencà en mil estels de pols.
a recórrer a peu els carrers de la melangia,
com si les passes que feia tornessin,
per algun instant, el passat enrere.
És clar que açò no era així.
I sota aquella heura que s’enfila per les parets
d’una casa imaginària
et vaig dir adéu.
I els records em porten una i altra vegada a aquell lloc.
La teva tristor era meva.
I les meves alegries eren teves.
Jo per tu, sense esperar res a canvi.
I el temps passa.
Carrers solitaris,
rutes que porten als racons dels solitaris.
Sabia on trobar-te,
en el carreró de la solitud,
on ningú és ningú,
i on la llum que no és llum
pipelleja com un estel endimoniat.
Et veia tan bella que no t’ho vaig dir.
Em vaig limitar a mirar-te.
Era un somni tan ideal!
Tu al meu costat, abans que el món real
envaís la nostra illa!...
I l’illa s’esvaí, entre escumes de mar
i una lluna que es trencà en mil estels de pols.
18 de setembre 2008
La teua mirada
Cerc en la teua mirada, històries i contes de fades,
paratges insòlits que recórrer amb la teua companyia.
Enyor aquelles paraules que mussitaves,
semblaven robades al silenci, com si fos impossible
que el meu nom cabés en els mots del silenci.
Enyor aquella mirada que busca paratge i conta històries.
Si tot fos tan senzill com creuar un camí,
trobar-te en el racó de les ànimes solitàries.
Però no ho és.
Busc en la teua mirada la poesia, els colors robats
a la llum, la tendresa, l'ànima de moments passats.
La teua mirada atzabeja es perd en mí,
en la meua memòria, però algun cop,
en algun somni, tornen joganers els teus ulls,
i llavors somniï que mai em deixaràs.
set. 2008
paratges insòlits que recórrer amb la teua companyia.
Enyor aquelles paraules que mussitaves,
semblaven robades al silenci, com si fos impossible
que el meu nom cabés en els mots del silenci.
Enyor aquella mirada que busca paratge i conta històries.
Si tot fos tan senzill com creuar un camí,
trobar-te en el racó de les ànimes solitàries.
Però no ho és.
Busc en la teua mirada la poesia, els colors robats
a la llum, la tendresa, l'ànima de moments passats.
La teua mirada atzabeja es perd en mí,
en la meua memòria, però algun cop,
en algun somni, tornen joganers els teus ulls,
i llavors somniï que mai em deixaràs.
set. 2008
17 de setembre 2008
23 d’agost 2008
18 d’agost 2008
Mercedes Angusto: Exposició en Retxa
Aquest mes hem pogut veure a Retxa l’exposició de Mercedes Angusto, part de les pintures acríliques que ha realitzades entorn a un tema únic i evocador Menorca, i al paisatge urbà de la Ciutadella més històrica. Influències del fauvisme, del post impressionisme donen forma al seus colors apagats en aquest joc de figures cúbiques, primitives de vegades, i que capten la mirada del públic.
03 d’agost 2008
08 de juliol 2008
21 de maig 2008
Un cel que crema
En aquest cel de dia 20 de maig jo li dic un cel decreixent que crema i que consumeix el que queda de dia.
05 de maig 2008
04 de maig 2008
02 de maig 2008
29 d’abril 2008
La ciutat amuntegada, abril 2008
Un experiment, la Ciutadella amuntegada '08, un estil naïf geomètric per una ciutat difusa, inexistent, plena de colors i matisos, hereva d'un passat del que molts que viuen en ella no són dignes... Paurales dures, però no prou.
"En realitat és el primer paisatge urbà i embogit pels milers de terrats, me'ls invent".
Tècnica: Oli sobre fusta (33,50x18 cms)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
