31 de març 2007

POEMES I ALTRES:

TIC-TAC
(juny, 2007)

Avui no volia que sonassi, aquest cor que no atura,
No trigava en deixondir-me i obrir-me el nou dia.
Un miau despiatat rere la porta, un tic-tac que no cessa,
Ai si aquest cor no bategàs! El temps seria etern!,
I, en els somnis de Pandora, hi trobaría un paradís,
On estar-me sempre al teu costat, sota la teua mirada,
Gris-blava penetrant, llavis de fresa, galtes de joguina,

Tres llàgrimes les han creuades, quan el meu tic-tac s’ha adormit.
UNA MIRADA SOTA l'OMBRA D'UN XIPRÈS
(2005)
Només una mirada, sota un vel de timidesa,
em recorre directa al cor, i somni que marxes,
entre escumes de mar, sota un cel blau,
i jo, desitjava que només la teua mirada, fos
la ferida que em portés al cel dels somnis.
I tu,
et quedarés allí, per sempre, on l'ombra
del xiprès és tan allargada i trista
com aquest oceà de llàgrimes que apunta
el meu cor.
La teua mirada, mil paraules que no diuen res
que puguin descriure el plaer pels teus ulls,
per la teua cara de filleta eterna,
pels teus cabells, esparpells de poesia
que flueixen del teu sexe.
Cap mot, cap vers, el teu adéu
és la ferida que duc en mi.
JO RECORD
I posats a recordar (maig de 2001)
J'encore souvienne une Minorque différente
qui travaillait en usines de chaussure
et elle avait petits sommeils que, parfois,
els se réalisaient...

L'ILLA DE LES ÀNIMES SOLITÀRIES
(juliol de 1997)
.... i vestits de romanticisme naïf... un record a Maria del Mar
A nit vaig somniar
que havia tornat a l'illa de les ànimes solitàries
i el meu cor s'estremia quan la llum de la lluna
estirava les branques dels arbres
per ensenyar-me el seu reflexe.
Si la mar no ens separés!
Jo prendria el meu cor i te'l donaria,
nedaria fins on fossis
per donar-te una última besada.
A nit vaig somniar
que havia tornat a l'illa de les ànimes solitàries,
el lloc on creix un xiprer que reposa prop de la mar.
No molt lluny d'on canta una nyecra insaciable
i els camps fan olor a menta
i on les abelles zumzumegen sense aturar.
Oh, melangia!, si no fossis tan amarga,
et cantaria des de l'oblit,
partiria en la meva barca
i t'esperaria sota el teu reflexe de lluna opal·lina.

ADÉU
(31 de desembre de 1995)
Aquella matinada vaig escriure un poema que mai vaih voler escriure, i jo sabia que al meu costat sa meua àvia havia vingut per darrera vegada a acomidar-se de mí. La vaig sentir com una gelor molt especial i aquell adéu que va ser per sempre m'entristí tant que vaig trigar anys a tornar a ser jo.

I vostè va partir cap on els oceans es retroven
però jo en la distància, encara escolt aquelles passes,
les seves passes,
que vénen i s'apropen en aquesta mar de l'oblit.
I se'n va anar i va deixar aquest hortal orfe,
d'aquella melangia dels temps passats,
d'aquell avi en Bep que sempre es resistí
a ser com els altres, amb els ulls dels altres.
Avui el cel és blau i un núbol ha escrit el seu nom,
i a la seva finestra un rossinyol hi ha cantat,
un últim assaig.
Però, aquella alegria de veure-la d'esvaeix,
i el rellotge s'haurà aturat i la seva veu amb ell.
En aquesta rosada nocturna he sentit la seva fredor
i després se n'ha anat,
amb s'avi en Bep, na Rita, Na Nena, en Guillem,
allí on els somnis són reals.