l'Illa de les ànimes solitàries

Anit vaig somniar que havia tornat a l’illa de les ànimes solitàries,
a recórrer a peu els carrers de la melangia,
com si les passes que feia tornessin,
per algun instant, el passat enrere.
És clar que açò no era així.
I sota aquella heura que s’enfila per les parets
d’una casa imaginària
et vaig dir adéu.
I els records em porten una i altra vegada a aquell lloc.

La teva tristor era meva.
I les meves alegries eren teves.
Jo per tu, sense esperar res a canvi.
I el temps passa.
Carrers solitaris,
rutes que porten als racons dels solitaris.

Sabia on trobar-te,
en el carreró de la solitud,
on ningú és ningú,
i on la llum que no és llum
pipelleja com un estel endimoniat.

Et veia tan bella que no t’ho vaig dir.
Em vaig limitar a mirar-te.
Era un somni tan ideal!
Tu al meu costat, abans que el món real
envaís la nostra illa!...
I l’illa s’esvaí, entre escumes de mar
i una lluna que es trencà en mil estels de pols.